El Tresor del Vell Cavaller

Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat dels trenta anys.

El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall tornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va cruixir i al capdavall tot va callar.

-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse es tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí tot seguit.

L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.

La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa, coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràcies a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia Orchel de Vangeburg.

-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.

-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la una, i ara aniré a pescar-lo.

El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach romangué tot confós.

-Com s'entén, heu somniat?- va dir.

-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al cap.

-Però on era això, Nicklausse?

-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera estranya.

-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguem raonables. Seieu. Un somni... està bé, molt bé. En temps de Isop, no dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia, és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi: dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell que potser no existeix.

-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es va esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una església molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

-Bé, tot això ho heu somiat, em penso- digué el senyor Furbach bo i alçant les espatlles.

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu seny, de qualsevol manera que fos:

-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.

-Semblava un forn.

-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?

-No, senyor.

-Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i les peces d'or?

-Era il·luminat d'un raig de lluna.

-Ah, ja!... De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig que el vostre somni no té cap ni centener.

Nicklausse començava d'enutjar-se. Tanmateix, però es contingué i va dir:

-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller, teniu, mireu-lo- exclamà tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aquí!

Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'èxtasi.

El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es sorprengué del treball estrany i verament preciós d'aquesta reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconèixer que era del segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu, a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en actitud de pregària. Altrament cap inscripció no en precisava la data.

Nicklausse, durant aquest examen, seguia els més petits gestos del llibrer amb inquietud.

-És molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a força d'esguardar aquesta bonica relíquia haguéssiu acabat per figurar-vos un cavaller estès damunt un tresor; però, creieu-me, minyó, el veritable tresor que cal cercar és el de la creu: de la resta no val la pena de parlar-ne.

Nicklausse no respongué pas. En haver-se passat el cordó al coll, però, va dir:

-Me'n vaig: que la Verge Santa m'il·lumini!... Quan Nostre senyor vol el nostre bé, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament, senyor Furbach, és ben cert; però el bon Déu em comanda que me'n vagi. I, després, ja és hora que em casi; he vist allà baix, en el meu somni, una noia que m'escauria d'allò més.

-I cap a quina banda aneu?- demanà el llibrer, el qual, al capdavall, no pogué estar-se de somriure davant aquella simplicitat.

-De la banda del vent- respongué Nicklausse: -és la cosa més segura.

-Esteu ben decidit?