Els sots feréstechs

¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats d'aquell jayo del dimoni?

Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de noranta anys, d'altres juravan qu'havía passat dels cent, y no mancava qui fes posta sobre que 'n duya a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre 'ls pastors d'aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se 'l mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.

--¡Vès quí'n daria dos quartos d'aquet vellot!... --deya un bover, ab estranyesa.

--¡Y tantas doblas com té enterradas! --responía un llenyatayre, ab ayres d'home enterat.

--¡Llamp que 'l toch! --exclamavan els demés, plens de cobdicia.-- ¡Aixís se li tornessin escorpins!

Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor totas aquellas malevolenças y miradas de reull.

Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per terra, passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía esferehida cada cop que 'ls veya comparèixer; y no més calía cridar "¡Mireu que ve l'Aleix!" pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque cosa.

--Aleix... ¿me voleu dar un quarto? --feya algun bordegaç.

--Nú, nú, --responía 'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot fosch.

--Y ¿per què no?

--Parque nu 'n tench pos de cortus jú...

--¡Oy que sí, que 'n teniu!

--Nú, nú.

--Bé feu forrolla ab las tòfonas...

--Túfunas... Nu 'n cercu pos.

Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, a n'aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de Montmany, que, densá qu'estavan sense rector a la parroquia, tot lo més se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera 'ls seus anys, devallava cap al sot de l'Uyá, traspassava la pineda de la Rovira, seguía 'l relleu de la cinglera de Bertí, s'endinzava en la boscuria de l'ubaga, fins qu'al arribar al collet de l'Ensulcida, com una serp que 's fica al cau, s'esmunyía dintre del casalot mitj enrunat de Romaní.

Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall. D'allí surtía cada jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley, pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.

--Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú, --mormolava 'l vell tot cargolantse y rihent per sota 'l nas.

Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys que resseguía 'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra... ¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota 'ls arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...

De cent passas lluny ja coneixía 'l jayo els llochs preferits per la perfumada trumfa; y quan passava per la vora d'un pollancre, d'una alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l'esquena y un caveguet a la má. Aixís passavan devegadas horas y horas... però tan bon punt lladrava un gos boy rascant prop d'una verdiça o d'un matoll de roldó, saltava 'l vell com una llagasta cap al seti de la fressa, y ab un cop d'ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.

Si veya que la terra s'alçava com inflada, ab el mánech del cávech picava sobre l'inflor, y, per mica que 'l terreny fes soroll de vuyt, el jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: "¡Per tot te deixo!" Pera que 'l tret fos segur, no més mancava que vegés surar, sobre l'indret, els vols de mosquits morats que rondan enllepolits per la flayre de la trumfa... Allavoras s'ajupía, y vinga cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat... fins qu'apareixía 'l sospirat tresor. Una per una anava cullint las tòfonas, una per una las netejava ab afalech, una per una las amorosía ab el palmell de la má... y, després de contemplárselas un rato, tan negretas, tan polidas, tan bonicoyas, las desava amatent dins del serró.

Alashoras se disposava a tornar al cau... però abans cridava als gossos y s'assegurava bé de si 's veya ningú per allí 'ls voltants... Escoltava una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y enllá, ab las mans fent ventalla sobre 'ls ulls... y, si no hi havía entrebanch, se las emprenía, trico, trico, cap a l'amagatall de Romaní. Calía vigilar, calía fer l'ull viu. ¡Eran tan berros aquells llenyatayres de l'Ensulcida! ¿Y els pastorots de l'ubaga? ¡El dimoni que 'ls va fer!

Per això, quan arribava al casalot enrunat, no 's podía estar de fer una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els quartos. Per això no 's descuydava may d'allargar el braç envers las casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de bruixa, mentres remenava 'l puny clos:

--¡La figo vus fay a tuts!

Se pot ben dir que l'Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent trista y miserable qu'habitava las casas escampadas per aquells sots. Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada, engolían homes y donas las mossadas d'un pa negre y florit, o s'empassavan els tragos amidats d'un vinot agre, no podían arrebassarse del pensament el recort de l'avi de Romaní, que tantas doblas guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo y de mort els passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre que 'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor dihent: "Avuy so vist a l'Aleix"; y tots alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que 'ls perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.

--Y... ¿ahont l'has vist? --preguntava l'amo, fingint un to d'indiferencia.

--Lo so vist sota las feixas de câl Sunyer.

--Devía anar a vila... --insinuava la mestressa.

--Potser a ciutat... --deya algú altre.

Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant s'adineravan a ciutat... De tants anys d'espiarlo nit y día, se pot dir que li tenían els passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu'un cop cada mesada eixía ab el bulto de las tòfonas; qu'a la tornada s'aturava al Figueró a provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat de carn de moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.

Prou hi havía hagut, més d'un cop y més de cent, qui havía intentat sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una escopetada de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del cingle... però las malas intencions no havían anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís qu'arribava l'hora de fer el fet, sentían una mena de por estranya devant d'aquell home misteriós que, segons deya la brama, ja havía sigut enterrat un cop y tenía part ab el dimoni. Y la mateixa temença que 'l jayo, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi gayre; y, si bé 's deya qu'era per respecte als gossos, lo cert es que tothom pensava ab certa basarda: "¡Quí sap què hi deu haver derrera la negror tremolosa d'aquellas tapias mitj enfonzadas!" Tot lo més que feyan els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era enjegarhi un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells s'escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: "¡Jesús!"

Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu de que a l'Aleix no se 'l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas setmanas ensá que no l'havía vist ánima viventa, ni dels pastors que guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d'un plegat, com si 'l dimoni se l'hagués endut. Quan, saltant de casa en casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia estranya feya batre 'l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa no 's parlava d'altra cosa.

--¿Què deu haver passat?

--Potser s'ha mort...

--Potser ha fugit...

--Hauríam d'arribarhi.

--¡Pla s'hi ha d'anar!