L'escanya-pobres

## I.

Los mercats de Pratbell, d'antiga nomenada, arribaren á son més gran esplendor pe'ls encontorns del any 50 de la present centuria. Acabava d'estrenarse'l tros de carretera de Madrid á la Granada qu'atravessa á Pratbell, y essent aquesta vila cap de jornada ó de rellevo,'n tocá'ls resultats ben prompte. Los blats d'Urgell y d'Aragó hi abocavan á torrentadas los carros, y era negoci gras no deixarlos passar endevant, provehit com estava'l país de salts d'aygua y bons molíns. Aixis fou qu', en un sancti amen, l'esperit especulador dels de Pratbell, comprengué la jugada y plantá arreu per tota la vila magatzéms de grans, cavant sitjas al costat meteix dels cups.

Un dels magatzéms que cridá la atenció desde primera hora, fou lo qu'al carrer de la Roca, vora'l portal Nou y á vint passas del Pallol, obrí l'Olaguer. Perqué ¿quí era l'Olaguer? ¿ab quíns poders contava? Heus aquí las preguntas que's feya tothom, l'enigma que capficava als de Pratbell al passar pe'l carrer de la Roca. ¿L'Olaguer, aquell minyó traginer, fill de qui sab hónt, que fins are ha menat matxos? ¡Si es més pelat qu'una rata! ¡Si encara du pe'l cabell rastre de las pallissas hont dormia! ¿D'hónt ha tret los diners?

Era verament estrany que mentres los altres traginers, fills de la vila, havían d'emigrar ó junyirse á oficis més grossers, aquell foraster sense nomenada tingués forsas y pit per'obrir magatzém. Tal hi havia que, pera explicar lo misteri, recordava'l nom de coquí qu'entre'ls del ofici disfrutava l'Olaguer, y'l senyalava á sos fills com exemple de previsió y estalvi digne d'imitarse. D'altres, mal pensats com may ne faltan, atribuhían sa riquesa á una malifeta; recordavan á cau d'orella que, temps enrera, un senyor que l'Olaguer acompanyava al Remey mori estimbat, y'l matxo ni una rascada... ¿m'entén? No mancava qui mirés al nou graner com testaferro d'algun gat vell que qui sab per quins fins no volía treure la cara. Per fi, los que's creyan més espavilats, tot s'ho explicavan ab la omnipotencia momentánea de l'ambició, confiant per aixó al temps los mals pronóstichs que, com qui no ho vol, deixavan caure.

Passaren mesos, passaren anys y'l magatzém seguía obrint y tancant sas portas ab lo sol y encare sens eclipses ni nuvoladas. De bon matí, se plantificava ja l'Olaguer al brancal de la porta, y recolzat en las sacas de mostra, esperava compradors, vestit de blauhet al estiu, de pana al hivern, sempre ab la mateixa roba de quan era traginer, sempre ab lo mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, ó ab la barretina musca ja més descolorida y suhada que la de cap pobre. Saludava als vehins ab un "bon día" ó "Deu vos guard," y si'ls compradors no matinejavan, ben prompte s'encauhava per las fosquedats del magatzém, desde hont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist, las copsadas sacas que'l sol acalentava de biaix. S'aturavan pagesos, prenían una mostra de blat dins lo palmell, la sospesavan, la gronxavan, la bufavan, se la passavan á raig fet d'una má á l'altra com rajolí d'or, y, si agradats de la mercadería, llansavan la vista enlluhernada al interior, no trigava un segón á eixir l'amo, de son amagatall, dreturer y cautelós com l'aranya del albench.

Era altot y ossut, peró magre y cap-petit. Com bon moreno, tenía negre'l cabell, sempre arranat, y negras eran també las ninas de sos ulls, fredas y escorcolladoras mentres ascoltava; guspirejants ó dolsas quan sa paraula ho requería. Quasi be barbamech, tenía no obstant groixudas cellas; unidas sobre son nas llarguet y cantellut. Peró lo que més caracterisava aquella figura, era la boca, tirada endevant com la del furó, ab sos llabis tan prims y cenyits al os, que no podia badarlos sense fer l'efecte de qu'ensenyava las dents pera mossegar. Disposava així meteix en contra d'éll, una oposició, evident al primer cop d'ull, entre sos moviments reposats y son temperament nerviós. Al véurel tan esprimatxat y rebegut, un pressentía l'agilitat traydora del gat y estava com pensant: ¿quán traurá las unglas? ¿quán me botará á demunt? Y no obstant, jamay las treya, may se barallava y enardia; ningú li havía vist perdre aquell pas de gat emperesit ni sas costums metódicas de sempre.

Peró ab aixó y tot, disfrutava molt pocas simpatías. Lo veynat l'espiava dia y nit, y per un efecte més sentimental qu'enrahonat, odiava la vida d'aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat del estimbament d'aquell senyor qu'anava al Remey, del que sóls problemáticament n'era responsable; peró res, á las afeccións no'ls hi cerqueu rahó d'existencia. L'un las enfilava en lo posat de mosca morta, l'altre en son parlar de nyau-nyau, lo de més enllá perque no podia contemplar sens frisansa lo sistema de vida raquítich y puntual d'aquell home.

Y realment son modo de viure era miserable y misteriós, tot á l'hora. Ni una mala criada, ni un mosso, pera las feynas més grosseras de sa industria. Ell meteix ajudava á carregar y descarregar las sacas de gra y farina qu'entravan en son magatzém; ell meteix escombrava ab una mala granera lo boll del enrejolat, passava la rasadora á las mesuras y omplía ó buydava'ls cassals y la sitja. Espitregat y afanyós, quan convenía, travallava fins á perdre l'alé, y, si havia d'eixir de casa, tancava la porta y s'enduya la clau á la butxaca.

Tota s'habitació era l'estreta y fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzém, aclarida no més per un cel obert esquifit y reumátich, ple de trastos vells, ollas fumadas y una ratera hont, boy cada dia, acabavan sa existencia un parell de ratas com conills. Cada dissabte, á la tarde, omplia de fum aquell cel-obert. Los vehins esbrinaren qu'allavors bullia una calderada de farinetas y que l'endemá las escudellava en set plats de terrissa, consumintne un cada vespre. "Se menja las sopas fredas", deyan. Y aquest era l'únich sopar del Olaguer.

Pera dinar, estava aconduhit al hostal de Sant Roch. Allí concorrian los pagesos més enderrerits, los carreters més jugadors, y'l Olaguer hi anava pera bestraure'ls hi diners á ral per duro. En quant al dormir, donchs que ningú havia traspassat lo llindar de sa fosca habitació, era impossible saber com lo miserable graner se las arreglava. Sols imputantli un luxo exagerat, s'atrevian algúns á suposar que jeya en una márfega; dalt d'un catre; d'altres, presumian que ho feya demunt de sachs vells; los més, s'inclinavan á creure qu'en un jas de palla ó en los munts de boll arrambats ab l'escombra.

Ni saraus, ni aplechs, ni fontadas, ni funcions d'iglesia trencavan la marxa matemática d'aquell rellotje; sempre á dins del magatzém, senyalant lo mitjdia ab s'anada al hostal, la posta del sol ab lo grinyol de las pesantas portas que restavan sols tancadas fins que'l dia esqueixa la boyra de la nit. L'única casa que freqüentava era la del notari Xirinach, un notari que li extenia'ls debitoris ab qu'endogalava als enderrerits y als jugadors, en sa taula de bayeta despintada y sembrada de papers polsosos, serraduras y plomas d'oca.

També passava'l Sr. Xirinach plassa d'avaro, no essentho sinó per reflexo de sa muller. En altras mans, D. Magí Xirinach, hauria sigut senzillament un home previsor, ó si's vól, un home interessat com tants ne corren; incapás peró de viure ab la mesquinesa á que'l reduhia aquella dona, vera encarnació de l'avarícia més crudel y refinada. La flaca del notari no era'l diner pe'l diner; sinó la cobdicia de la propietat. Fluix de complexió y de natural esporugit era d'aquells que pensan sempre en las contingencias de la sórt y en la vellesa, de la qual estava ja frech á frech. Pera assegurar aquésta contra las inclemencias de la miseria, hauria estat continuament fincantse; peró sotpeditat per Da. Tuyas, qu'era de génit dominant y porfidiós y s'havia posat las calsas, lo pobre home havia de arribar á sos fins per altre camí molt més tort y llargarut. Deixava'l diner á interés pujat, perque ella ho volia, y ell somniava sempre en l'hora d'entaular judici y embestir l'hipoteca. La possessió d'aquésta li hauria agradat més que'l diner. Da. Tuyas tot al revés; d'aquí contínuas disputas dins d'aquell matrimoni. No obstant los esforsos del notari, la sórt se mostrava sempre més favorable á Da. Tuyas y als deutors: finia'l plasso y aquestos pagavan bitllo-bitllo;'l capital se li havia aumentat; l'hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de sa fluixedat de génit era la desconfiansa que tenia de sa propia válua. Era dels que cridan sempre á primer hora, qu'arrian velas aviat y qu'acaban per admirar sempre la forsa de voluntat del contrincant. Per aixó, víctima y tot de Da. Tuyas, tenia per ella especial adoració. L'avaricia d'aquesta dona, ab tot y esser supina, als ulls d'aquell marit ofuscat no traspassava la ratlla d'una economia molt prudent. Da. Tuyas, per ell, era modelo d'estalviadoras, de dona de sa casa.

Per lo que toca al graner, D. Magí l'estimava com lo pagés estima al arbre que creix ab sas regadas. Ell li havia dat la má, lo veya creixer, y posantlo en camí d'adquirir, se feya l'ilusió de que s'hi posava ell mateix ó quan menys n'assaboria las dolcesas.

Durant molts anys, passá l'Olaguer las tardes dels diumenges en aquell despaig folrat per una doble paret de protocols y pergamins polsosos.

---Quánta de moneda déu representar tot aixó? Quánts de testaments y contractes plens de números, eh?

Lo Sr. Xirinach, se llepava'l mostatxo de serrell, se fregava la galta brianosa, arrufava'l nas, y llansant una mirada ideal per l'escletxa de sas ulleras blavas, responía ab melancólica veu:

---Ja ho podeu dir, ja! Si aquí, tinguessem tot lo diner de qu'aixó parla, ja fora amo de mitj Catalunya.

Més de quatre y més de vuyt vegadas havia repetit aquesta conversa, com si's passessen un confitet per la boca, mentres Da. Tuyas, tot bellugant lo cap ab menyspreu, desembrassava la tauleta del escribent.

Fora papers y tinter, l'espolsava ab lo mocador d'herbas qu'arrancava de la bata de son marit, mal qu'aquest rondinés y cada diumenje'n rondinava; treya un jóch de cartas ja ronyosas y corvas com teulas, y ¡apa! ja hi som! Lo notari, ab son casquet mitj desbrodat y suhós, sas ulleras blavas y son mostatxo de serrell, s'asseya devant per devant de sa costella. Aquesta, ab sa cara de pergamí arrugat, comprimida fins dessota las orellas, pe'ls bandós de sa perruca, comensava invariablement una disputa sobre si'l jòch seria un solo, una bescambrilla ó un truch y flor. Com qu'era tan repatania (paraulas del notari) se feya la seva santa voluntat, qu'en aquest cas volia dir la bescambrilla, y la pau regnava entre'ls dos contendents, fins á l'hora de pagar, que, segons sembla, era la en que,'l vencedor d'aquella tarde, comensava á rondinar, pera no rebrer com trofeus de la victoria, xavos llisos per quartos y cabotas de clau per xavos. Hi havia un moment en que'ls tres jugadors, tot d'un plegat, s'aixecavan de la cadira, aferrant cadascú, ab lo puny clos sobre la taula, lo corresponent muntet de calderilla; peró devant del conflicte de tanta merma, lo guanyador solia capitular, admetent cabotas y xavos llisos. Qui aygua atura, blat mesura, solía dir cadascú interiorment. Y l'un se mofava de l'altre á qui creya haver explotat.