L'esca del pecat

Vina, acóstat!...¡Poca solta!... ¡Desvergonyit!... Si t'arreplego, 't juro á fé de sabater, que, ó be podré poch, ó haig de rompre aquest tirapéu per damunt de las tevas costellas!...

--No us enfadéu, home, no veyéu que son canalla?

--¡Canalla! xicotassos de catorze anys?...

--¿Pero qué han fet per enfurismarvos d'aquesta manera?...

--No poch, per la gracia de Deu. Figuris que ahir, mentres m'estava posant mitjas-solas y talons á unas botinas que jo havia d'entregar llestas á las vuyt del vespre, travallava ab tot lo delit y depressa perque ja eran las set, sens pensar en altra cosa que ab lo que tenia al devant ó sía la feyna precisa, quan... com per encant, s'obran rápidament las ventallas, desapareix lo vetllador, y cauhen per terra totas las eynas del ofici, trencantse lo quinquer, que per cert no feya un quart que l'havia omplert de petroli.

--¿Que potsér era una sombra de terremoto?...

--¡Ca! no, senyora. Also 'l cap, esparverat y veig lo vetllador saltant y brincant al mitj del carrer al darrera de un carro.

--¡Aixó es art de bruixeria!...

--¿Art de bruixeria, diu?... Varen ser aquets desvergonyits, que sempre pensan quín mal farán. Veyentme distret ab la meva taleya, com que ja la portavan de cap, varen aprofitar la ocasió lligant un extrém de corda al peu del vetllador, y l'altre á la roda de un carro que feya bon rato que hi havía parat al devant; al crit de ¡Oixque!... del carrater, lo cavall tira y fou quan va succehir la catástrofe que acabo de esplicarli.

--Ja, ja, ja! Com hi ha mon es un cop de gracia. M'hauria agradat véureho que de segur m'hi hauria fet un bon panxó de riurer.

--¡Ah, sí!... Donchs cregui que jo no me li vaig fer gens.

--Tenen uns acudits aquets xicots...

--¿Es á dir, que vosté encare ho aplaudeix?

--No es que ho aplaudeixi, ho deploro per vos; pero son astucias que fan passar un bon rato distret al que te la sort de presenciarlas.

--Aném, vaya, gentu cuan gentu, contestá febrós pero ab tanta malicia que de bona gana s'hauria esbravat ab ella, ja que no podía ferho ab los autors de las entremaliaduras.

Aquest diálech lo mantenia en Pau, célebre ataconador de la capella de Marcús, ab una parroquiana que en aquell moment passava per la acera del carrer.

Serían aproximadament dos quarts de set; hora en que surten los noys del colegi y á la que precisament acostumavan á propinarli las séries de disgustos á en Pau pera divertiment d'ells y del vehinat.

Es un bon home á carta cabal; d'estatura, mes aviát petitó que altra cosa, de cara rodona, nas un poch arremangat y lo que 'l caracterisa mes es la lutxana que porta com á distintiu del esperit de partit y com á bon Esparterista, puig es cabo segon de veteranos. Edat 58 anys; no ha fet falta may á lluhir lo uniforme per las professons de Córpus y demés cassos de ceremonias especials: y á no ser las enrabiadas que li feyan pendre los noys quan sortian d'estudi, hauria sigut l'home mes divertit y de mes bon humor de tot lo barri del carrer de Sant Cugat.

Havía quedat viudo als cincuanta anys y com á memoria de son estat matrimonial, tenía una filla de 16 abrils anomenada Gracieta, bonica com un pom de flors; de cos tan estremadament bufó, que cenyit ab lo cinturón, podía ben be empunyarse ab las duas mans; alta, de pits contornejats per las curvas suaus que desarrolla la dona, blanca com una tofa de neu, una rosa acabada de obrir en cada galta, ulls negres y molt oberts decissius fins á lo que no 's pot dir, mirada de ángel, nas una mica xatet pero ab gracia, y boca de pinyó que al veurers closos sos llabis á una passa de distancia cualsevulga diria que era una cirereta de Sant Climent.

Vestía modest, ab lo típich mocador de seda al cap y altre gran de sarrell tirat sobre las espatllas, recullit graciosament ab sos ben contornejats brassos, desprenentse sas finas y delicadas mans que aguantavan un vano y un farcellet.

Defensava un petit jornal fent colls y punys á can Verdereau y lo que ella guanyava junt ab lo que 's feya son pare posant mitjas-solas y talons, passavan la vida regularment en un quint pis del carrer de la Allada, hont menjavan y dormian per descans del trevall, després de aplegar las eynas que com á favor especial li guardavan en una taberna del devant.

Gracieta, com la majoria de las noyas joves y vistosas que solas van del travall á casa y de casa al travall, tenía com vulgarment se diu, qui li hi feya l'aleta, esperantla quan sortia de la botíga y acompanyantla fins á la cantonada de la plassa del Angel, lloch ahont se despedian per no donar qué dir á la gent, puig que de passar mes endevant, tot lo vehinát la coneixía y tenia por que son pare hagués esment de que anava ab un jove al costat.

--¡Arturo! digué al que la acompanyava. Ja som á la cantonada, vesten... avuy havém caminat mes poch á poch y ja son tres quarts de vuyt.

--Que depressa passan las horas quan s'está un al costát de la que estima.

--Lo pare podría sospitar...

--Son tantas las cosas que encare tinch per dirte, vida meva!...

--Jo també estich molt contenta y 'm regositjo quan estás aprop meu; no 'm cansaria may de escoltarte.

--¡Gracieta! suposo que tu coneixias ja las mevas bonas intencions; no obstant, aprofito aquesta ocasió, pera dirte, que avans de un any vull ferte ma esposa, perque sense tú, jo no visch; quan no 't veig, tinch grabada ta imatge en mon pensament, deliro y espero ab ánsia que passin las horas pera tornarte á veurer al vespre, quan surts del travall, símbol de bondat y honradés. Jo no vull que tas delícadas mans se fassin malbé, ni que cansis mes tos preciosos ulls travallant; la posició que tinch permet que la reyna de mos pensaments gosi d'una vida regalada y es un crim, de veritat, que jo permeti que tingas més fatichs.

--Pero jo somio... será cert lo que dius?... avans de un any?...

--Sí, t'ho juro.

--¡Ah! que felissos serém... no 'm creya veurer tan prompte la gloria. En aquest moment toca un quart del campanar de la Catedral. ¡Ay pobre de mí!... Un quart de nou, avuy sí que 'm renyará.

--Demá acabarém de parlarne.

--Sí, sí, demá; adeu que es tart... me temo la repulsa del pare.

--Donchs ¡á Deu!...

Com á demostració del sentiment que senten al separarse, se donan una bona estreta de ma y se despedeixen com dos verdaders enamorats.

--¡Ja es meva! pensava l'Arturo quan se trová separat, los meus plans segueixen la corrent y tot va á la mida del meu gust; y cantava victoria, bo y dirigintse vers la plassa de S. Jaume, carrer de Fernando etc.... fins al café de París, pera remullar ab una copa de Cognac, lo coll, que tenia sech de tantas cosas que aquest vespre ha tingut de dir pera entabanar á la hermosa Gracieta.

Ella ab son pás petit y seguit, arriba á la capella de Marcús, sofocada de haver anat tant depressa, ab temor de lo que li podria succehir.

--Bona nit, pare, digué al arribar, agafant un tamboret y tot assentantse.

--¿Aquesta es hora de venir?... Noya, aixó no pot anar, fa uns quants días que vens tart y á mí 'm sembla que te'n passa alguna.

--No... es que... vinch...